Sueño

Siempre soñé que mi vida era un sueño

Sólo el retazo de un ya olvidado guión

En el que un minuto, una vida, una hora

Se paraban tranquilos al caer el telón

.

Allí en la frontera, donde ya nadie cruza

en los páramos solitarios, había una flor;

me miraba tranquila, entornando su cáliz

acompasado iba latiendo mi corazón

.

Siempre soñé que un sueño era mi vida

Con la banda sonora de copas al brindar

Y un día soñé que me iba deprisa

Dejando la ropa sucia, y los platos sin lavar

Una estrella pequeñita

Un hombre pequeñito se levanta muy temprano una mañana para ver salir el sol. Mientras camina solo hacia el descampado, piensa envidioso lo pequeña que es su casa, contra lo bonitas que son las nubes y lo grande que es el cielo. Y al cabo de un rato se vuelve hacia su hogar enfurruñado, viendo al sol muy solo, pero muy grande, y muy abrasador. Una estrella pequeñita llamada Sol, se levanta muy temprano una mañana para ver salir al señor. Mientras gira por el firmamento piensa celoso lo pequeño que es el universo, contra lo bonito que son los sombreros y lo grande que es la imaginación. Y se funde otra vez entre las montañas viendo al hombre muy pequeño, pero muy valiente, y muy soñador.

Viatge en conte

L'home, doctorat en físiques, ha de d’assistir a un congrés lluny de Barcelona, al cor de França, a la romàntica i misteriosa ciutat de Paris. Per a ell, és només una de les tantes conferències multitudinàries que dóna per explicar el seu projecte, i no pensa entretenir-se ni un minut més abans de tornar a marxar cap a un altre congrés. Travessa l’atrafegada Gran Via en taxi fins a l’estació, i a partir d’aquell moment té calculat tot el viatge amb rellotge. Anirà en un tren de nit, sense cap mena de dubte en primera classe, i tot subvencionat per la prestigiosa universitat en la que treballa. Tot i que se sap perfectament el discurs, i fins i tot ha planejat un parell o tres de comentaris o bromes “casuals”, decideix que passarà un parell d’hores afegint els últims detalls al ja llarg i explicatiu power point que es projectarà davant de tota la sala. Després revisarà l’e-mail, prendrà una dutxa fresca, es rentarà minuciosament les dents, i dormirà al llit plegable de la paret. Si no dorm bé, tindrà ulleres, i això no li quedarà gens bé quan la seva cara surti a la primera plana de totes les revistes científiques nacionals, i qui sap si també de la resta d’Europa.

Un cop ordenats els seus pensaments, el taxi arriba realment a l’estació. L’Home baixa arrossegant la petita maleta negra darrere seu, mentre els altaveus vociferen les sortides tot cridant els passatgers més despistats. Però ell no és una d’aquelles persones que tenen imprevistos i errors en el calendari, ell ja sap l’hora de sortida, l’andana, el compartiment i la cabina en els que viatjarà, i tot dirigint-s’hi encara té temps de fer un cafè curt i sense sucre al bar de l’estació. De sobte sent alguna cosa que el sacseja, s’aixeca i marxa tot seguit, sense oblidar-se, ni tan sols en aquest cas extrem, de pagar el compte. El tren en el que ha de viatjar ha tingut una avaria, i s’ha produït un retràs considerable, a mes de l’anul·lació de tots els bitllets de classe preferent. Després de parlar amb mitja dotzena d’empleats diferents, aconsegueix una plaça a l’últim vagó, de classe turista. L’home s’obliga a replantejar-se el viatge, assegut en un banc solitari, mentre la llum de sol ponent comença a ser substituïda per la blancor tremolosa dels fluorescents.

El tren marxarà dues hores després del que havia calculat, i per tant arribarà també amb el mateix retràs a Paris. L’Home ja pot oblidar-se de la dutxa freda i el somni càlid i acollidor dels llits de paret. S’haurà de conformar amb les estretes butaques i la fressa constant, però intenta tranquil·litzar-se pensant que el martiri només s’allargarà una nit. De sobte, l’aire passa a tota velocitat despentinant-li els cabells, el tren a arribat. L’home busca en va el tirador de la seva maleta de mà. No la troba, i tampoc és al cafè: la hi deuen haver robat. Tot reprimint una llarga sèrie d’insults i malediccions que forcegen desesperats per sortir de la seva boca, l’home puja al tren i busca la seva butaca. Gràcies a déu, el seu magnífic treball està penjat a internet i tot enorgullint-se de ser tan previsor, pensa que no es quedarà a l’estacada. Això sí, ja pot oblidar-se del repàs de la conferència i la rutinària visita al correu electrònic. Perfecte, pensa ja amb la mosca que comença a pujar-li una mica més a munt del nas... s’haurà d’asseure al mig d’una renglera de tres butaques. A la seva esquerra hi té un home més havia ample, que deu pesar més de 120 quilos, i vist les desgràcies ocorregudes, l’home pateix per l’ocupant de l’altre seient, que encara no ha arribat. I així seu el nostre protagonista, frisant per a arribar a Paris quan encara no ha marxat de Barcelona, dibuixant gargots a la llibreta que duia a la butxaca, submergit en les seves pròpies fabulacions.

La Lectora puja al tren quan ja s’estan tancant les portes, i està a punt de partir. Duu roba ample i suau, i els cabells rossos recollits en una trena daurada. És jove i bonica, fresca com una rosa, i sols portava una bossa de llibres, que acaba d’oblidar al banc solitari de l’estació. Travessa els vagons caminant de pressa, riallera, esquivant les urpes d’aquells homes tristos que volen tocar-la mentre passa, i va a seure al costat de l’home doctorat en físiques, que viatja a Paris per a fer una conferència.

L’Home ha iniciat un petit relat, fruit de l’avorriment, i per això a partir d’aquest moment el començaré a anomenar l’Autor. Les frases que surten de la seva ploma no són res de l’altre món, però el tren ja fa estona que està en marxa, i ell ja s’ha cansat de mirar passar les vinyes fosques sota la llum de la lluna. Com quan era adolescent, ha plegat la llibreta, i tot just ara comença a escriure una historieta sobre un home doctorat en físiques, una fervent Lectora i un tren grinyolant. No ha de passar gaire estona perquè l’home comenci a notar un bri d’aire càlid al clatell, just per sobre l’espatlla. Intimidat però sense gosar tombar-se, segueix escrivint, i les hores passen volant a mesura que els fulls es van omplint de lletra feta amb pressa. Mentre al protagonista del seu escrit li passen les coses més inesperades, l’Autor sent la mirada fixa de la Lectora resseguint àvida les línies del seu text. I tot i que ell es gira ansiós de veure el seu esguard, ella desvia la mirada, i l’home no arriba mai a captar els seus ulls blaus sobre el paper.

La cal·ligrafia de l’Autor es va fent cada cop més petita i enganxada, i l’alè de la Lectora s’intensifica a la seva espatlla. El conte està arribant ja a la seva fi, i la lletra de l’autor és tant minúscula que la noia ha d’apropar-se cada cop més per desxifrar les seves paraules. Amb una punt i una ratlla impresa amb força sobre el paper la narració acaba, i la trena daurada de la Lectora cau estrepitosament d’amunt el bloc de notes. La respiració agitada dels protagonistes es va compassant, a mesura que el grinyol planyent de les vies inunda el silenci glacial que s’havia apoderat del tren. Tothom dorm, i la seva és la única llum que encara resta encesa al vagó. L’autor ja no recorda el congrés sobre partícules elementals, la Lectora ha oblidat la seva bossa de llibres perduda. Ha sigut una nit molt llarga, però l’historia ha acabat, els primers raigs de llum comencen a despuntar iniciant el nou dia, i la romàntica i misteriosa Paris es comença a dibuixar adormida a l’horitzó. D’aquí a unes hores l’Autor serà aclamat per tots els físics internacionals, la Lectora serà admirada per tots els nens als que va a ensenyar a escriure. Ja no es tornaran a veure. Però el tren encara no ha arribat al seu destí, i durant uns interminables minuts la connexió entre ells serà tan forta, que després no els sabrà greu abandonar la estació sols, plens de vida per dintre.