El bosc és fosc, no he obert els ulls. Entre els perfums de la natura un arbre em fa voltar la cara, i palpar lentament amb les parpelles closes el seu tronc dret i la seva escorça arrugada. El gust buit d’un hivern glaçat encara no ha arribat a les seves branques, i les seves fulles malaltes i pàl·lides, mudes, es deixen caure a l’oblit en lent i agonitzant suicidi. El maig encara queda lluny, i la natura que és sàvia, no te pressa. Desperta i alegre será l’olor d’aquest ginjoler, quan s’acosti la primavera, i neixin maragdes a les seves branques, i en petits rams flors d’aura cristal·lina. Inspiro, i els pulmons se m’omplen d’aire que té gust de pluja. I el ginjoler, tot i la seva impotent nuesa que deixa veure el cel encapotat sobre nostre, s’agita rialler; tot vibra, el seu cos está balancejant-se. Encara se sent l’olor del seu passat remot, olor de tambors en una Àfrica llunyana, i olor de ceràmica i de dragons, d’incens i d’orient, no podeu imaginar con en són les seves arrels, de llargues. Aquest arbre de mil noms, arbre d’un milió d’històries, porta noblesa a la seva sang, remei va ser pels nostres avis. Com un ritme perdut, conserva l’aroma de l’eco del riure, els infants li varen regalar, quan menjant els seus fruit madurs, corrien. Després, de la seva fusta, en faran gralles.
Obro els ulls, s’està fent tard. Marxant trepitjo les fulles i les sento cruixir, estàn de dol, i a l’aire sura aquella olor de paisos llunyans i de terres humides, de percussió profonda, d’alé vital, només se sent el silenci de l’olor de les fulles mortes.
