Tú

Adiós te digo.
Aunque no es ésta
la palabra que busco
Mas si la que hallo, y la que escribo.
Vuelve te diría y es lo que quiero
más a mi nunca has venido.
Tú,
sol de mis noches
murmullo en el agua cristalina,
eres voz que surge
trémula
de mi pensamiento.
Veo tu cara, y la mia,
junto al espejo, que es el mar
y siento miedo.
Y tú, no eres mas que una sonrisa
Y yo, yo no soy más que tu pelo.

El hombre no tan pequeñito

Había una vez un hombre muy trabajador que se levantó una mañana con el firme propósito de comprender al ser humano. Llegó a la tienda de la esquina con un diario bajo el brazo, oliendo a café recién tostado, y compró un microscopio. Al día siguiente, a la misma hora en punto, volvía a encontrarse el señor en la tienda, muy disgustado, y alagando que no eran células ni microbios lo que buscaba cambió lo que había comprado por un telescopio. La tercera mañana el hombre volvió a la tienda con el telescopio bajo el brazo, con ojeras y oliendo a café cargado, dispuesto a cambiarlo y alagando que ni siquiera la distancia le había dado la perspectiva que necesitaba. El vendedor, cansado de tan inusual cliente, le proporcionó una pequeña televisión para que se integrara en la cómoda sociedad occidental. Tal pánico le entró al hombre, al encenderla, que decidió tirarla por la ventana y no volver a saber nunca más de ése ser tan peculiar. Según dicen, ahora se dedica a estafar a pequeña escala en los torneos locales de mus.

Solitud

La pinta acarona els seus cabells de plata, record tènue i trencadís de l’atzabeja d’altres temps. El temps ha mort als seus ulls i la foto és un record estàtic atrapat als meus pensaments. L’home, incorporat, es pentina. L’esquena recta, la mirada vers l’infinit, on s’encreuen altres mons probablement més feliços. Les presses s’arremolinen al seu voltant, entre els turistes, però l’esquiven amb el somriure còmplice i amarg del que coneix el fred i la gana. La plaça és buida de memòries, ja no recorda on viu, ni el seu nom, no sap qui el coneix o qui el va veure, l’home ha matat el temps de solitud i de pena. Les angoixes, els plors, l’alcohol ha cremat la seva la gola per sempre més, estèril de paraules i de cançons, sempre seca. La vida ha deixat de saludar-lo, ningú li dedica somriures ni mirades tendres, ningú ja no el veu, ell ha après a no veure, a no sentir, a no ser, mentre respira. Conserva la dignitat entre els seus dits, mentre es veu reflectit en un bassal de pols i de terra. I no té por del demà ni de l’avui, ja no té por perquè no té res per perdre. La gent l’envolta, però no hi ha ningú. Està sol i l’home es pentina. No té edat, no té nom, i s’ha perdut entre els carrers. Una altra espurna de memòria.

Perfum, color, ginjoler

El bosc és fosc, no he obert els ulls. Entre els perfums de la natura un arbre em fa voltar la cara, i palpar lentament amb les parpelles closes el seu tronc dret i la seva escorça arrugada. El gust buit d’un hivern glaçat encara no ha arribat a les seves branques, i les seves fulles malaltes i pàl·lides, mudes, es deixen caure a l’oblit en lent i agonitzant suicidi. El maig encara queda lluny, i la natura que és sàvia, no te pressa. Desperta i alegre será l’olor d’aquest ginjoler, quan s’acosti la primavera, i neixin maragdes a les seves branques, i en petits rams flors d’aura cristal·lina. Inspiro, i els pulmons se m’omplen d’aire que té gust de pluja. I el ginjoler, tot i la seva impotent nuesa que deixa veure el cel encapotat sobre nostre, s’agita rialler; tot vibra, el seu cos está balancejant-se. Encara se sent l’olor del seu passat remot, olor de tambors en una Àfrica llunyana, i olor de ceràmica i de dragons, d’incens i d’orient, no podeu imaginar con en són les seves arrels, de llargues. Aquest arbre de mil noms, arbre d’un milió d’històries, porta noblesa a la seva sang, remei va ser pels nostres avis. Com un ritme perdut, conserva l’aroma de l’eco del riure, els infants li varen regalar, quan menjant els seus fruit madurs, corrien. Després, de la seva fusta, en faran gralles.

Obro els ulls, s’està fent tard. Marxant trepitjo les fulles i les sento cruixir, estàn de dol, i a l’aire sura aquella olor de paisos llunyans i de terres humides, de percussió profonda, d’alé vital, només se sent el silenci de l’olor de les fulles mortes.

Sueño

Siempre soñé que mi vida era un sueño

Sólo el retazo de un ya olvidado guión

En el que un minuto, una vida, una hora

Se paraban tranquilos al caer el telón

.

Allí en la frontera, donde ya nadie cruza

en los páramos solitarios, había una flor;

me miraba tranquila, entornando su cáliz

acompasado iba latiendo mi corazón

.

Siempre soñé que un sueño era mi vida

Con la banda sonora de copas al brindar

Y un día soñé que me iba deprisa

Dejando la ropa sucia, y los platos sin lavar

Una estrella pequeñita

Un hombre pequeñito se levanta muy temprano una mañana para ver salir el sol. Mientras camina solo hacia el descampado, piensa envidioso lo pequeña que es su casa, contra lo bonitas que son las nubes y lo grande que es el cielo. Y al cabo de un rato se vuelve hacia su hogar enfurruñado, viendo al sol muy solo, pero muy grande, y muy abrasador. Una estrella pequeñita llamada Sol, se levanta muy temprano una mañana para ver salir al señor. Mientras gira por el firmamento piensa celoso lo pequeño que es el universo, contra lo bonito que son los sombreros y lo grande que es la imaginación. Y se funde otra vez entre las montañas viendo al hombre muy pequeño, pero muy valiente, y muy soñador.

Viatge en conte

L'home, doctorat en físiques, ha de d’assistir a un congrés lluny de Barcelona, al cor de França, a la romàntica i misteriosa ciutat de Paris. Per a ell, és només una de les tantes conferències multitudinàries que dóna per explicar el seu projecte, i no pensa entretenir-se ni un minut més abans de tornar a marxar cap a un altre congrés. Travessa l’atrafegada Gran Via en taxi fins a l’estació, i a partir d’aquell moment té calculat tot el viatge amb rellotge. Anirà en un tren de nit, sense cap mena de dubte en primera classe, i tot subvencionat per la prestigiosa universitat en la que treballa. Tot i que se sap perfectament el discurs, i fins i tot ha planejat un parell o tres de comentaris o bromes “casuals”, decideix que passarà un parell d’hores afegint els últims detalls al ja llarg i explicatiu power point que es projectarà davant de tota la sala. Després revisarà l’e-mail, prendrà una dutxa fresca, es rentarà minuciosament les dents, i dormirà al llit plegable de la paret. Si no dorm bé, tindrà ulleres, i això no li quedarà gens bé quan la seva cara surti a la primera plana de totes les revistes científiques nacionals, i qui sap si també de la resta d’Europa.

Un cop ordenats els seus pensaments, el taxi arriba realment a l’estació. L’Home baixa arrossegant la petita maleta negra darrere seu, mentre els altaveus vociferen les sortides tot cridant els passatgers més despistats. Però ell no és una d’aquelles persones que tenen imprevistos i errors en el calendari, ell ja sap l’hora de sortida, l’andana, el compartiment i la cabina en els que viatjarà, i tot dirigint-s’hi encara té temps de fer un cafè curt i sense sucre al bar de l’estació. De sobte sent alguna cosa que el sacseja, s’aixeca i marxa tot seguit, sense oblidar-se, ni tan sols en aquest cas extrem, de pagar el compte. El tren en el que ha de viatjar ha tingut una avaria, i s’ha produït un retràs considerable, a mes de l’anul·lació de tots els bitllets de classe preferent. Després de parlar amb mitja dotzena d’empleats diferents, aconsegueix una plaça a l’últim vagó, de classe turista. L’home s’obliga a replantejar-se el viatge, assegut en un banc solitari, mentre la llum de sol ponent comença a ser substituïda per la blancor tremolosa dels fluorescents.

El tren marxarà dues hores després del que havia calculat, i per tant arribarà també amb el mateix retràs a Paris. L’Home ja pot oblidar-se de la dutxa freda i el somni càlid i acollidor dels llits de paret. S’haurà de conformar amb les estretes butaques i la fressa constant, però intenta tranquil·litzar-se pensant que el martiri només s’allargarà una nit. De sobte, l’aire passa a tota velocitat despentinant-li els cabells, el tren a arribat. L’home busca en va el tirador de la seva maleta de mà. No la troba, i tampoc és al cafè: la hi deuen haver robat. Tot reprimint una llarga sèrie d’insults i malediccions que forcegen desesperats per sortir de la seva boca, l’home puja al tren i busca la seva butaca. Gràcies a déu, el seu magnífic treball està penjat a internet i tot enorgullint-se de ser tan previsor, pensa que no es quedarà a l’estacada. Això sí, ja pot oblidar-se del repàs de la conferència i la rutinària visita al correu electrònic. Perfecte, pensa ja amb la mosca que comença a pujar-li una mica més a munt del nas... s’haurà d’asseure al mig d’una renglera de tres butaques. A la seva esquerra hi té un home més havia ample, que deu pesar més de 120 quilos, i vist les desgràcies ocorregudes, l’home pateix per l’ocupant de l’altre seient, que encara no ha arribat. I així seu el nostre protagonista, frisant per a arribar a Paris quan encara no ha marxat de Barcelona, dibuixant gargots a la llibreta que duia a la butxaca, submergit en les seves pròpies fabulacions.

La Lectora puja al tren quan ja s’estan tancant les portes, i està a punt de partir. Duu roba ample i suau, i els cabells rossos recollits en una trena daurada. És jove i bonica, fresca com una rosa, i sols portava una bossa de llibres, que acaba d’oblidar al banc solitari de l’estació. Travessa els vagons caminant de pressa, riallera, esquivant les urpes d’aquells homes tristos que volen tocar-la mentre passa, i va a seure al costat de l’home doctorat en físiques, que viatja a Paris per a fer una conferència.

L’Home ha iniciat un petit relat, fruit de l’avorriment, i per això a partir d’aquest moment el començaré a anomenar l’Autor. Les frases que surten de la seva ploma no són res de l’altre món, però el tren ja fa estona que està en marxa, i ell ja s’ha cansat de mirar passar les vinyes fosques sota la llum de la lluna. Com quan era adolescent, ha plegat la llibreta, i tot just ara comença a escriure una historieta sobre un home doctorat en físiques, una fervent Lectora i un tren grinyolant. No ha de passar gaire estona perquè l’home comenci a notar un bri d’aire càlid al clatell, just per sobre l’espatlla. Intimidat però sense gosar tombar-se, segueix escrivint, i les hores passen volant a mesura que els fulls es van omplint de lletra feta amb pressa. Mentre al protagonista del seu escrit li passen les coses més inesperades, l’Autor sent la mirada fixa de la Lectora resseguint àvida les línies del seu text. I tot i que ell es gira ansiós de veure el seu esguard, ella desvia la mirada, i l’home no arriba mai a captar els seus ulls blaus sobre el paper.

La cal·ligrafia de l’Autor es va fent cada cop més petita i enganxada, i l’alè de la Lectora s’intensifica a la seva espatlla. El conte està arribant ja a la seva fi, i la lletra de l’autor és tant minúscula que la noia ha d’apropar-se cada cop més per desxifrar les seves paraules. Amb una punt i una ratlla impresa amb força sobre el paper la narració acaba, i la trena daurada de la Lectora cau estrepitosament d’amunt el bloc de notes. La respiració agitada dels protagonistes es va compassant, a mesura que el grinyol planyent de les vies inunda el silenci glacial que s’havia apoderat del tren. Tothom dorm, i la seva és la única llum que encara resta encesa al vagó. L’autor ja no recorda el congrés sobre partícules elementals, la Lectora ha oblidat la seva bossa de llibres perduda. Ha sigut una nit molt llarga, però l’historia ha acabat, els primers raigs de llum comencen a despuntar iniciant el nou dia, i la romàntica i misteriosa Paris es comença a dibuixar adormida a l’horitzó. D’aquí a unes hores l’Autor serà aclamat per tots els físics internacionals, la Lectora serà admirada per tots els nens als que va a ensenyar a escriure. Ja no es tornaran a veure. Però el tren encara no ha arribat al seu destí, i durant uns interminables minuts la connexió entre ells serà tan forta, que després no els sabrà greu abandonar la estació sols, plens de vida per dintre.