Aquella noia que m’ha somrigut des de l’altre cantó del mirall és una total desconeguda per a mi. Ens hem mirat amb sorpresa, i en aquell moment la meva atenció s’ha centrat en intentar reconèixer aquella persona que tot i semblar-me tan familiar, no podia recordar qui era. Em sonava molt la seva cara, com si alguna vegada hagués vist la seva silueta tremolosa reflectida en un bassal del terra, borrosa i opaca entre les restes de totes les coses que havia volgut aparentar alguna vegada, i que ara havien quedat gravades en ella com petites sagetes que amb prou feines deixaven entreveure qui era realment. Deu tenir una edat boirosa, perduda entre els somnis de la infantesa i les promeses del futur, una edat de il·lusions i de projectes que fins i tot ella mateixa sap que no s’arribaran mai a complir. Està en el temps de decidir-ho tot, ho té tot per fer, i el món li sembla ple de racons per descobrir. Té una edat de dubtes, i de pors, i les tardes eternes són records feliços per a ella, però ja passats. El transcurs de les hores cada vegada sembla anar-li més de pressa, i li falta temps per a fer totes aquelles coses impossibles que poc a poc ha anat carregant-se a l’esquena, com a petites decepcions i angoixes que anirà oblidant. Però totes aquestes coses no s’esborren fàcilment, com li pesen les frustracions passades! I això que encara ha viscut ben poc...
.
La noia ja no somriu, potser s’ha adonat que intento saber qui és, potser ella tampoc em reconeix a mi. Els seus cabells marrons i ondulats baixen formant tirabuixons tranquils, sense cap forma concreta, juganers però recargolats, com ella mateixa a vegades. Té el cap allargat, però les seves grans galtes li donen forma arrodonida, com si fos una fusió mal feta entre en bebè i un adult. Ella espera amb impaciència un dia en que se li marcaran més el pòmuls, encara que només és el seu perfil el que no li agrada. La noia fa cara d’entranyada, com si no sabés exactament que és el que estic fent a l’altra banda del mirall. La seva mirada és per a ella una tècnica simple i subtil que sol utilitzar per estalviar-se paraules buides, un llenguatge que adora i que utilitza amb freqüència; i ara que ens mirem fixament veig que és molt més complex del que m’hauria pogut imaginar. Els seus ulls marrons, o verds, li canvien segons la llum i el seu estat d’ànim, coronats per les seves pestanyes llargues i perfilades. Acostuma a lluir una ulleres fosques i profundes sota els ulls, senyal de tristor o d’angoixa, de sons lleugers i de somnis amargs. Té el nas “respingón” i la boca petita, normalment estreta mentre pensa i dibuixant un ampli somriure quan està contenta. Acostuma a ser riallera i va acumulant la tristesa fins que la deixa anar tota de cop. I feta un mar de llàgrimes, pot estar ensopida uns quants dies abans de tornar-se a revifar.
.
Començo a descriure-la, i m’adono que sé més coses d’ella de les que em pensava. Encara hi ha moltes coses que no entenc, però realment es pot pretendre “comprendre” una persona? El que no entenc és perquè es queixa tant de com és. Es coneix ella realment? O la veritat és que prefereix tornar-se a amagar sota aquella careta irònica i burlesca que tant utilitza, plena de les mentides i de tant sols aquelles paraules que els altres esperen escoltar? M’agradaria saber-ho, i crec que a ella també li hauria d’importar. Però no ho sembla... Sembla molt més interessada en veure qui la mira amb tant de recel des de l’altra banda del mirall, i això si que ho puc entendre.
.
No sembla que li agradi gaire la roba, la tria amb desinterès, potser perquè no li agrada, o potser perquè no s’estima prou i no li agrada mirar com li queda. Li agraden els colors foscos, el negre li apassiona quan porta petits detalls de colors, li agrada molt cuidar els detalls. Ara porta uns jeans estrets i una camisa, li agrada “informalitzar” la roba formal. Bé, en general li agrada canviar tot allò que està estipulat, diria que se sent orgullosa de ser diferent. Li agradaria ser més prima, n’estic convençuda, perquè es regira les mans nerviosa intentant contenir la respiració sota la samarreta. No està grassa tampoc, i si es veies millor, probablement els altres també ho farien. Però és impossible convèncer-la, mireu com em mira sorruda, sembla molt tossuda i perseverant. Deu estar acostumada a convèncer els altres... a vegades és massa enginyosa i tot, encara que no tingui la raó normalment aconsegueix desviar les converses cap al seu camp, el terreny de les paraules, on li es fàcil esquivar tot allò que li desagrada. Covarda, li costa reconèixer els seus errors, encara que d’altre banda això també és normal.
.
Allargo la mà, però només noto la superfície freda i llisa del mirall. Ella a fet el mateix i els nostres palmells s’uneixen, crec que encara hauré d’aprendre moltes més coses d’ella 
abans de poder descobrir qui sóc.
No hay comentarios:
Publicar un comentario