lunes, 4 de abril de 2011
Sin Estesia
domingo, 1 de agosto de 2010
Vacío
Otra vez en mi cabeza
bucles absurdos sin sentido
de minutos congelados
o tal vez menos.
Siento
un vacío e intenso nada
con unas notas de silencio
y el tiempo que avanza lento,
Es tan denso que se ve pasar.
Y si el tick tack el reloj no para
monótona es la canción del cuco
y así soy yo.
Debes, pues, tú saber
que del oír el tiempo que pasa
al no sentir, al nada,
hay tan solo un paso
una fina línea dorada
que solo el tiempo cubre.
Y ten cuidado si yo avanzo
no vayas tú a caer
que el vacío más profundo
es un llano para aquél
que como yo, ya no siente nada.
Tú
Aunque no es ésta
la palabra que busco
Mas si la que hallo, y la que escribo.
Vuelve te diría y es lo que quiero
más a mi nunca has venido.
Tú,
sol de mis noches
murmullo en el agua cristalina,
eres voz que surge
trémula
de mi pensamiento.
Veo tu cara, y la mia,
junto al espejo, que es el mar
y siento miedo.
Y tú, no eres mas que una sonrisa
Y yo, yo no soy más que tu pelo.
El hombre no tan pequeñito
miércoles, 2 de junio de 2010
Solitud
viernes, 29 de enero de 2010
Perfum, color, ginjoler
El bosc és fosc, no he obert els ulls. Entre els perfums de la natura un arbre em fa voltar la cara, i palpar lentament amb les parpelles closes el seu tronc dret i la seva escorça arrugada. El gust buit d’un hivern glaçat encara no ha arribat a les seves branques, i les seves fulles malaltes i pàl·lides, mudes, es deixen caure a l’oblit en lent i agonitzant suicidi. El maig encara queda lluny, i la natura que és sàvia, no te pressa. Desperta i alegre será l’olor d’aquest ginjoler, quan s’acosti la primavera, i neixin maragdes a les seves branques, i en petits rams flors d’aura cristal·lina. Inspiro, i els pulmons se m’omplen d’aire que té gust de pluja. I el ginjoler, tot i la seva impotent nuesa que deixa veure el cel encapotat sobre nostre, s’agita rialler; tot vibra, el seu cos está balancejant-se. Encara se sent l’olor del seu passat remot, olor de tambors en una Àfrica llunyana, i olor de ceràmica i de dragons, d’incens i d’orient, no podeu imaginar con en són les seves arrels, de llargues. Aquest arbre de mil noms, arbre d’un milió d’històries, porta noblesa a la seva sang, remei va ser pels nostres avis. Com un ritme perdut, conserva l’aroma de l’eco del riure, els infants li varen regalar, quan menjant els seus fruit madurs, corrien. Després, de la seva fusta, en faran gralles.
Obro els ulls, s’està fent tard. Marxant trepitjo les fulles i les sento cruixir, estàn de dol, i a l’aire sura aquella olor de paisos llunyans i de terres humides, de percussió profonda, d’alé vital, només se sent el silenci de l’olor de les fulles mortes.
domingo, 26 de abril de 2009
Sueño
Siempre soñé que mi vida era un sueño
Sólo el retazo de un ya olvidado guión
En el que un minuto, una vida, una hora
Se paraban tranquilos al caer el telón
.
Allí en la frontera, donde ya nadie cruza
en los páramos solitarios, había una flor;
me miraba tranquila, entornando su cáliz
acompasado iba latiendo mi corazón
.
Siempre soñé que un sueño era mi vida
Con la banda sonora de copas al brindar
Y un día soñé que me iba deprisa
Dejando la ropa sucia, y los platos sin lavar