Solitud

La pinta acarona els seus cabells de plata, record tènue i trencadís de l’atzabeja d’altres temps. El temps ha mort als seus ulls i la foto és un record estàtic atrapat als meus pensaments. L’home, incorporat, es pentina. L’esquena recta, la mirada vers l’infinit, on s’encreuen altres mons probablement més feliços. Les presses s’arremolinen al seu voltant, entre els turistes, però l’esquiven amb el somriure còmplice i amarg del que coneix el fred i la gana. La plaça és buida de memòries, ja no recorda on viu, ni el seu nom, no sap qui el coneix o qui el va veure, l’home ha matat el temps de solitud i de pena. Les angoixes, els plors, l’alcohol ha cremat la seva la gola per sempre més, estèril de paraules i de cançons, sempre seca. La vida ha deixat de saludar-lo, ningú li dedica somriures ni mirades tendres, ningú ja no el veu, ell ha après a no veure, a no sentir, a no ser, mentre respira. Conserva la dignitat entre els seus dits, mentre es veu reflectit en un bassal de pols i de terra. I no té por del demà ni de l’avui, ja no té por perquè no té res per perdre. La gent l’envolta, però no hi ha ningú. Està sol i l’home es pentina. No té edat, no té nom, i s’ha perdut entre els carrers. Una altra espurna de memòria.